
El 17 de gener de 2006 es va lliurar la Medalla d’Or de la Generalitat a
Gregori López Raimundo.
Els més joves potser no el coneixen, pels no tan joves és un mite de la lluita per la democràcia i les llibertats nacionals en el nostre país.
Desgraciadament, ha estat necessari un canvi polític en el govern de la Generalitat per tal que hi hagi un reconeixement institucional de la immensa tasca realitzada per en Gregori López Raimundo en la consecució de les llibertats democràtiques i nacionals a Catalunya.
No es tracta aquí de glossar la seva figura, ni la seva tasca, però sí constatar amb una certa tristor, que ell i tot el que ell simbolitza estigui en un cert oblit col·lectiu, tant públic com cívic.
Al meu mode d’entendre, la figura d’en Gregori, com d’altres, transcendeix de l’àmbit estrictament partidari i caldria que fossin objecte de reconeixement històric.
La història la fan els pobles, però aquests la formen els homes i dones que amb el seu esforç, dedicació, sacrifici i exemple, han estat capaços d’escriure les pàgines més glorioses dels processos d’emancipació dels pobles.
En parlar d’en Gregori, no puc obviar que casa meva, va ser “una casa segura”, on en Gregori hi va viure, va ser segura fins que les nenes varem créixer, a partir d’aleshores va deixar de ser-ho, amb criatures que fan preguntes i expliquen coses no hi ha seguretat. Ahir, la mare, va estar contenta a l’acte, de fet va ser una medalla, tal i com va dir en Gregori, per tots aquells i aquelles que van lluitar contra el franquisme.
El President Maragall va estar molt bé, no tant sols en el discurs, a més com d’amfitrió, va estar pendent en tot moment d’en Gregori, el vaig veure proper, va traspuar el respecte que té, tant per en Gregori com per totes les persones que hi hem deixat un trocet de vida en la lluita antifranquista.
Són aquestes persones que, tal com definia en Raimon al Gregori, en una cançó: “... els cabells blancs i la bondat a la cara...”